Com el primer glop de cervesa -ja ho va dir aquell-, els plaers sempre són més intensos al començament. L'aigua del primer bany. Aquell primer cop d'aire amb aroma d'ordi i blat. L'últim rossinyol, cançó de bressol amb la persiana a mig aire. L'oriol com a despertador plaent. Moltes expectatives de llibertat a punt d'esclatar. I tants altres plaers d'estiu. Píndoles de felicitat, endorfines que alimenten la nostra existència.

Especialment davant l'aigua, sorgeix un potencial infinit al servei de les emocions lúdiques, un plaer atàvic, un reconeixement genètic a aquest gran tresor de la Terra. La fluviofelicitat, un concepte de Javier Martínez Gil, catedràtic d'hidrogeologia de la Universitat de Saragossa -un dels ideòlegs de la denominada Nova Cultura de l'Aigua-, va per aquí. La fluviofelicitat fa referència a un plaer intens, però perdurable, que es produeix en entrar en contacte amb el medi fluvial, amb el riu i tot el que l'acompanya i comporta: l'aigua, les ribes i riberes, la fauna, el seu microclima, els tons de les fulles, l'activitat dels horts, la calma, etc.

La fluviofelicitat es pot assolir nedant en una gorga, baixant en caiac per un riu jove, passejant per un camí de sirga, pescant amb l'aigua al coll, imitant amb un fil i un punt de vellut el vol de la mosca -per atraure una truita o simplement pel plaer de ser justament allà. I amb canyes a banda i banda, assegut amb la il·lusió d'una fiblada al cascavell o de l'enfonsada decidida del suro -i a tocar d'aquell barb-. La fluviofelicitat pot sorgir en solitud o en companyia, a l'ombra d'un salze en una platja de riu o albirant el flux de l'aigua des del capdamunt d'un pont. En observar les evolucions d'una renglera d'ànecs o en ser contemplats per un martinet de nit novell, immòbil, indecentment.